Seleccionar pàgina

No és un secret que, avui en dia, els calçots són un dels productes més mediàtics de la nostra gastronomia. Són el plat estrella de les calçotades, i s’identifiquen amb àpats abundants, amb trobades amb la família o amb els amics, amb la tradició i amb ganes de passar una bona estona. La seva popularitat és tan gran que ha travessat les fronteres de Valls o del Camp de Tarragona. Sabeu que es fan calçotades, fins i tot, a l’estranger? Pels fans dels calçots, us expliquem algunes curiositats!

Origen dels calçots

La història més estesa sobre el descobriment dels calçots té com a protagonista un pagès de Valls, el Xat de Benaiges, que vivia a la capital de l’Alt Camp a finals del segle XIX. Un dia, va decidir menjar-se diversos brots d’una ceba que havia grillat, rostint-los a foc viu i pelant la capa ennegrida. Els va acompanyar amb oli, vinagre i sal. El gust el va fascinar, perquè era més suau que el de la ceba normal, i va decidir començar a experimentar amb el conreu del calçot.

Una teoria molt més desconeguda és que els romans ja menjaven una cosa semblant a les nostres calçotades. L’any 2000, a Brigetio (Hongria), es va trobar una pintura romana del segle III d.C. on es podia veure un esclau romà amb una ceba a la mà, identificada com a porrus capitatus, aixecada amb el braç i a punt per menjar. Per la posició com l’esclau es menjava la ceba i per altres elements que s’han trobat en pintures del mateix jaciment, podríem pensar que estava fent una “calçotada”. Alguns textos d’autors romans també parlen de les receptes per preparar els porrus capitatus. I si resulta que l’origen és molt més antic?

 

Calçots romans

 

Els calçots “es calcen”

Segons el Gran Diccionari de la llengua catalana, la paraula calçar en l’agricultura significa “arrambar terra a les arrels no cobertes i a la tija de les plantes”. Això és exactament el que es fa amb els calçots, i d’aquí prové el seu nom. Les cebes blanques se sembren, es recullen i es guarden una temporada, fins que es tornen a plantar colgades a la terra. Els calçots són els grills que apareixen d’aquesta ceba, i que es van calçant a mesura que creixen.

La salsa no és romesco

Quantes vegades heu sentit referir-se al romesco per acompanyar els calçots, de manera errònia? La salsa de calçots, també coneguda com a “salvitxada”, és família directa d’altres salses com el romesco, el xató o l’allipebre, però no és el mateix. I no hi ha una única recepta: hi ha tantes varietats com famílies o persones!

“Ceballotades” en lloc de calçotades

L’expansió de la calçotada més enllà de Valls és més recent del que ens pensem. Als anys 50, alguns establiments de la capital de l’Alt Camp van començar a servir-ne als comensals, però fins llavors només s’havia fet a les masies i a les cases particulars. Un dels promotors, Josep Gatell Busquets, va intentar fomentar el nom de “ceballotades” en lloc de “calçotades”, però finalment no va triomfar. Si ho hagués fet, potser ara n’hi diríem ben diferent.

A El Cistell no preparem calçots per a calçotades, però durant la temporada d’hivern podreu trobar-ne als nostres cistells per preparar plats a casa. I és que, a més, de ser un aliment deliciós, té moltes propietats. És baix en calories, però conté molta fibra. També aporta ferro, calci, fòsfor i magnesi a l’organisme, a més d’una important quantitat de vitamines B, C i E. Com altres aliments de la mateixa família (la ceba, el porro, l’all…), té propietats diürètiques, antibacterianes i digestives, i és ideal per incorporar a la nostra dieta del dia a dia. Prepareu-lo arrebossat, amb una crema o un puré, o poseu-lo en una truita, en un arròs o en una pizza. Quedarà boníssim!